Altres Barcelones

Connexió Barcelona BTV


BTV Notícies


Extraradi de COMRàdio

Avui fa exactament 200 anys, en plena guerra del francès, a la ciutat andalusa de Cadis es promulgava la primera constitució de la història d’Espanya sota la protecció militar de naus britàniques que bloquejaven la costa. En aquell moment Barcelona, com tot el Principat de Catalunya havia estat annexionada a l’Imperi francès de Napoleó Bonaparte.
Passats dos segles sembla que la presència de la Constitució de Cadis a la nostra ciutat sigui ja cosa del passat. Però si estem atents i mai perdem la curiositat per redescobrir els petits detalls que s’amaguen a les parets podrem veure que encara avui es poden llegir un parell d’articles d’aquesta constitució a la catedral i que fins i tot hi ha una placa enorme que dedicava una de les places més importants a “la Constitución”.
Per poder transcriure els textos constitucionals de la Catedral, cosa que a primer cop d’ull sembla una tasca molt difícil més enllà d’algunes paraules aïllades ens podem ajudar de la versió íntegra del text que es pot descarregar del web del Congrés dels Diputats espanyol ja que l’eina de cerca per paraules dins el document PDF ens pot ser de gran ajuda.
Comencem la nostra aventura doncs, i ho farem per la Porta de la Pietat, la que es troba a la part posterior del temple donant al carrer de la Pietat, on hi ha un retaule de la Pietat, que per cert, no és l’original sinó una reproducció feta de plàstic que s’hi va posar després d’un intent de robatori. Segons J.M. Martí i Bonet, Canonge i Delegat Diocesà de Patrimoni Cultural de l’Arquebisbat de Barcelona, L’original es troba a l’interior de Sant Sever, al costat del claustre de la Catedral.

Un article de la constitució just sota el retaule de la Pietat, al carrer de la Pietat

Si parem atenció veurem que tot just sota el retaule hi ha unes lletres mig esborrades entre les quals es poden llegir coses com: “ON, DE TODOS, MO EL SER, OS Y BE”. Vist així, sembla que ben poca cosa en podem treure però si fem us del cercador al PDF trobem l’article 6è del capítol II que diu el següent:

El amor de la Patria es una de las principales obligaciONes DE TODOS los españoles, y
asimisMO EL SER justOS Y BEnéficos.

Aquest article doncs, és un dels textos fundacionals del nacionalisme espanyol embrancat al concepte de nació-estat provinent dels conceptes liberals, un nacionalisme basat en una constitució que exclou legalment el sentiment de pertinença a les nacionalitats històriques en favor d’un nacionalisme espanyol centralista d’arrel castellana. Vaja, allò que ara està tan de moda i que és anomenat pels seus seguidors erròniament no-nacionalisme... El fet de la obligació de “ser justos y benéficos” és més una declaració de principis que una altra cosa...
Si seguim donant la volta per l’absis de la Catedral anirem a parar a la Plaça de Sant Iu. Allà, just darrera de la placa que indica el nom de la plaça també hi veiem unes lletres borroses. En aquest cas el que es pot llegir és “LIBRE, PUEDE”.

Rere la placa de la Plaça de Sant Iu es poden intuir algunes paraules encara

Si tornem a cercar dins el document de la constitució trobarem a l’article 2n del Capítol I el següent:

La Nación española es LIBRE e independiente, y no es ni PUEDE ser patrimonio de ninguna
familia ni persona.

Aquest article fa referència clarament a una limitació de poders per part de la monarquia, ja que en aquesta nova constitució, el rei havia de compartir la sobirania amb les corts.
Però us estareu preguntant, què nassos hi pinten aquests articles legals a les parets de la Catedral i quan els van posar? Doncs segons J.M. Martí i Bonet després que Ferran VII hipòcritament fes un manifest declarant “Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional” es va imposar que totes les façanes de les catedrals tinguessin escrits alguns articles de la Constitució de 1812. Més tard el mateix rei perseguiria sense miraments els mateixos librerals que l’havien redactat en el context de la restauració.

L'havieu vist mai al balcó de l'Ajuntament?

Durant els temps del franquisme sovint s’havia dit que aquests textos eren les parts de la Constitució que anaven contra l’Església Catòlica, però això és impossible ja que només un article, el 12è, anomena a l’Església Catòlica i diu precisament això:

La Religión de la Nación española es y será perpetuamente la Católica, Apostólica y Romana, la única verdadera. La Nación la protege por leyes savias y justas, y prohíbe el ejercicio de cualquier otra.

Però tot i que com acabem de veure aquest text acceptava la supremacia de l’Església en matèria espiritual, sobretot durant els períodes en què el liberalisme era perseguit, aquesta constitució, que s’esmentava amb el nom en clau de “la Pepa” segurament per haver estat promulgada un 19 de març, dia de Sant Josep, sovint fou utilitzada com a símbol anticlerical en resposta a una Ésglésia majoritàriament partidària de la societat tradicional i la restauració de l’absolutisme. Es va arribar fins i tot a prohibir en algunes èpoques les típiques capelletes de sants que hi havia a les façanes de les cases obligant a substituir-les per articles de “La Pepa”.
L’any 1842 també fou important en aquesta dèria constitucionalista ja que fins i tot es va promulgar una llei per la qual totes les capitals de província i poblacions importants havien de rebatejar la seva plaça major amb el nom de “Plaza de la Constitución” fent referència a l'aleshores constitució vigent de 1837, que era més conservadora.

Una de les poques botigues on no venen barrets de mexicà

A Gràcia, per exemple, la plaça on ara hi ha el Mercat de la Llibertat es va passar a denominar així, i també la Plaça Sant Jaume de Barcelona on, malgrat una placa de dimensions contundents encara ho recorda a la mateixa façana de l’Ajuntament, aquesta passa desapercebuda per la majoria dels barcelonins. Per contra, una vegada em vaig trobar una turista que em preguntava per la “Plaza de la Constitución”, perquè hi havia vist una placa. Sembla que els estrangers, van més encuriosits per la ciutat que nosaltres, potser hauríem de mirar Barcelona amb ulls de turista més sovint.
I parlant de turisme, si volguéssim comprar algun record de Barcelona podríem anar a una botiga que hi ha al carrer Portaferrissa el nom de la qual també fa referència a la Constitució de Cadis de 1812, amb una expressió que, caricaturitzant el caràcter dels liberals de l’època, encara alguns utilitzen com a sinònim de desori i descontrol...
Si en voleu saber més us animo a que escolteu avui cap a les 17:00 el programa Extraradi de COM Ràdio on us parlaré de com es vivia a Barcelona aleshores i després passeu a veure en directe el Connexió Barcelona de BTV on us ensenyaré aquestes marques. Si voleu fer-ho presencialment també podeu venir a la Ruta del Born que fem amb Cultruta ja que sempre que hi passo ho explico de fa temps però al bloc m'ho tenia callat a l'espera del bicentenari...

Santa Madrona en un goig viutcentista (BC)

Diuen que fa molt i molt de temps al segle III dC, en l’època en què l’emperador Dioclecià perseguia els cristians arreu, va néixer a Barcelona una noia anomenada Madrona, que de ben jove va anar a viure a Salònica (Grècia).
Allà, va fer de minyona d’una dona pagana, que en descobrir la cristiandat de la seva criada la va lligar per impedir que anés a missa i la va fuetejar.
Quan la mestressa no hi era, va aparèixer un àngel i la va deslligar. Així Madrona va poder anar finalment a missa, però en assabentar-se la dona de la casa, la va tornar a lligar i aquest cop la fuetejà amb tanta ràbia i tanta força que la va arribar a matar.
Va anar passant el temps i el cos incorrupte de Santa Madrona va caure en l’oblit fins que el compraren uns comerciants francesos per dur-lo a Marsella.
El trajecte en vaixell fou plàcid fins que, de sobte, una gran tempesta va fer enterbolir el mar. Els mariners creien morir, però de sobte, unes orenetes varen començar a cantar avisant-los que a prop s’hi veia terra ferma.
Els tripulants van alçar la vista i van veure la muntanya de Montjuïc i van aconseguir acostar-s’hi.
Un cop desembarcats, van establir com a prioritari protegir el cos incorrupte de la santa, i el van deixar sota cobert en una ermita de la muntanya dedicada a Sant Fruitós.
Passada la tempesta, els comerciants intentaren tornar a embarcar el cos de Santa Madrona rumb a Marsella en diverses ocasions. Però cada vegada que ho feien tornava a ploure a bots i barrals. Finalment, van entendre que el cos de la santa volia romandre a Barcelona, la seva ciutat natal. Segons la tradició aquesta ermita fou construïda prop d’una vil•la romana on hi vivien els pares de la santa.
Amb el pas del temps, l’ermita de Sant Fruitós va passar a anomenar-se de Santa Madrona, per guardar-hi les relíquies de la Santa. Aquest petit edifici és ara l’única ermita que resta dempeus a la muntanya de Montjuïc, però antigament tota la muntanya estava plena de petits temples disseminats que la gent anava a visitar els diumenges .

Estat actual de l'ermita de Santa Madrona

Segons Joan Amades, antigament, cada 15 de març, dia de Santa Madrona, es duia el cos de la santa en solemne processó cap a la Catedral de Barcelona per venerar-lo, entrant pel portal de Santa Madrona, com no podia ser d’una altra manera. També entraven sempre pel portal moltes de les libèl•lules que hi havia que vivien als aiguamolls propers, que acudien a adorar la santa, agraint un do que els havia concedit antigament.
Diu una llegenda que fa molt de temps quan les libèl•lules eren grosses i ràpides com una àguila el Diable, enfurismat pel culte a Santa Madrona, va voler fer volar pels aires la muntanya de Montjuïc per esmicolar-la, fer-la caure sobre Barcelona i deixar la ciutat colgada. Aleshores va convocar a tots els dimoniets que tenia escampats pel territori que vinguessin a una hora convinguda a les hortes de Sant Bertran muntants sobre libèl•lules. Un cop concentrats van començar a excavar un túnel per a fer esclatar posteriorment la muntanya, però en aquell precís moment, Santa Madrona va sortir de la seva ermita i els va fer el senyal de la creu. Els dimonis es van escampar corrents, però van quedar aturades
davant la cova totes les libèl•lules que havien de servir de muntura als dimoniets. Santa Madrona, en veure que no fugien davant el senyal de la creu, les va beneir. Les va fer més petites, perquè mai més servissin de cavalls a les forces del diable i els va encarregar dues missions: Havien d’espiar les malifetes dels dimonis i també observar les obres que la gent feia en favor de Déu per comunicar-les al Diable i fer-li venir tanta ràbia que s’estirés els pèls de la cua... És per això que ara coneixem aquests animalons pel nom d’”espiadimonis”.

Ermites de Motjuïc en un gravat vuitcentista acolorit per Jordi Peñarroja

Però bé, tornant al tema històric i arquitectònic, el fet que aquesta ermita encara existeixi, a diferència de la resta, podria ser considerat fins i tot un miracle, ja que aquesta ha patit moltes vicissituds. L’ermita és del 1558 però durant la guerra de Successió va quedar tan destruïda que va ser necessari refer-la de nou el 1734 i va ser restaurada el 1907. Un altre edifici ara desaparegut era el Convent de Santa Madrona, que s’alçava en un terreny menys elevat i que va servir com a defensa de les tropes catalanes durant la guerra dels segadors, sent un dels llocs emblemàtics de la Batalla de Montjuïc del 21 de gener de 1641 contra els exèrcits castellans. L’església del convent es reconstruí després emprant l’estil barroc l’any 1648, però el 2 d’agost de 1652 les tropes castellanes de Felip IV destruïren el convent. El 1661 es tornà a reconstruir, però el 9 de setembre de 1713, aquesta vegada en el context de la Guerra de Successió, el convent fou enderrocat de nou per les tropes castellanes.
Després de la desfeta de l’onze de setembre, la comunitat dels caputxins de Santa Madrona es traslladà amb les despulles de la santa al Convent dels Caputxins, que fou incendiat a la primera bullanga de 1835 donant lloc posteriorment a l’actual Plaça Reial. Les relíquies foren aleshores traslladades a l’església gòtica de Sant Miquel, que més tard fou enderrocada en el context de la revolució “Gloriosa” de 1868 generant el que ara coneixem com a plaça de Sant Miquel, que està rere l’Ajuntament, aquella on han instal•lat fa poc el polèmic monument als castellers.

Portalada de l'església de Santa Madrona després de l'incendi de 1909

Finalment, el 3 de novembre de 1871 es traslladen a la nova parròquia de Santa Madrona al Poble Sec .
Per si els trasbalsos històrics de les relíquies de Santa Madrona encara us semblen poc accidentats, el 1909 en el context de la Setmana Tràgica aquestes van ser cremades juntament amb el mobiliari de l’església.
Però si ara aneu a l’església de Santa Madrona, encara hi trobareu una relíquia que havia estat salvada de la crema per Evelí Bulbena i Estrany, de l’Associació de Pessebristes de Barcelona, ja que anys enrere havia estat donada per part dels caputxins a una feligresa amiga dels Bulbena.
Amb tot, malgrat la majoria dels barcelonins ho ignorin, Santa Madrona és encara patrona de la nostra ciutat, i comparteix aquest títol amb La Mercè i Santa Eulàlia.
Si de Santa Eulàlia ja dèiem que era la patrona oblidada, la pobre Santa Madrona ja es pot considerar la patrona oblidadíssima, com apuntava en el seu moment la Júlia Costa.
Però igual que amb Santa Eulàlia, la tradició de Santa Madrona s’està tornant a recuperar. Un cop l’any s’organitza a l’antiga ermita, amagada rere el Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’aplec de Santa Madrona, on s’hi celebra un dinar i nombrosos actes religiosos i culturals on es pot entrar a la capella. L’aplec, per motius meteorològics, es trasllada unes setmanes més tard, després de Pasqua.
Si voleu saber més sobre la nostra patrona oblidadíssima us recomano l’apunt que va fer fa temps en Joan Arimany a la seva Devocioteca o i pels temes historico-arquitectònics,el llibre d’en Jordi Peñarroja “Edificis Viatgers de Barcelona”.